La felicitat com a autorealització: L'eudemonisme
La felicitat és el fi últim natural.Elpensament grec no podia acceptar la idea que una sèrie d'elementssubordinats respectivament fos infinita. Per això, Aristòtil insistí enel fet que si totes les activitats humanes es feien per a un fi, que alseu torn se supedita a altres, els fins seran mitjans per a un fiúltim, que donen raó als altres.
El fi últim és la felicitat (eudaimonia), i tots l'anomenen així, perqué mentre té sentit preguntar «construir cases, per a qué?», «diners, per a qué?», «estudiar, per a qué?», i respondre «per a ser feliços», manca de sentit preguntar «felicitat, per a qué?».
De tota manera, uns la identifiquen amb els diners; altres amb rebre honors. Per això cal dibuixar els trets que ha de tenir una activitat perquè la identifiquem amb la felicitat i després buscar quina de les nostres activitats té aquests trets. La felicitat és, segons el que hem dit:
- un bé perfecte, que es busca per ell mateix i no per un altre superior a ell;
- un bé suficient per ell mateix, de manera que qui el té ja no desitja una altra cosa;
- el bé que s'aconsegueix amb l'exercici de l'activitat més pròpia de l'ésser humà, segons la virtut més excel·lent;
- el bé que s'aconsegueix amb una activitat contínua.
Per aclarir aquestes dues últimes característiques Aristòtil intentarà dilucidar quina és la funció més pròpia de l'ésser humà, i distingir entre les accions que tenen el fi en elles mateixes i les que es realitzen per un fi que els és extern.
C;E;L
L'utilitarisme
L'utilitarisme és una ètica que considera que la finalitat de l'acció humana està vinculada a la realització d'accions útils. Afirma què és bo allò que ens és útil per a ser feliços. Hem de mesurar els nostres actes per les conseqüències (útils o inútils) en vistes a la felicitat que provoquen en nosaltres i, sobretot, en la societat. Històricament, va representar, un ingredient important en les diverses ideologies socialdemòcrates al segle passat.
Al seu llibre Introducció, Jeremy Bentham (1748-1832) defineix així l'ètica: L'ètica utilitarista és una ètica pública, adreçada a la felicitat a través de la utilitat. Hem de fer-nos feliços com a subjectes, fent allò que sigui útil i no guiant-nos per consideracions alienes (deures que ningú no sap d'on surten, educació per a la submissió...).
L'utilitarisme és, estructuralment, una filosofia burgesa, sorgida de la idea de progrés de les Llums, que considera el món com una realitat objectiva i les decisions racionals com a decisions mesurables i avaluables per les seves conseqüències.
L'utilitarisme defensa que es pot arribar a un ordre moral a través dels desigs, diversos i contradictoris, dels individus, si s'assumeix la pràctica com a criteri d'avaluació de la realitat. En aquest sentit és una filosofia objectivista. Ordenar, educar i avaluar la realitat a partir de la praxi es fa possible. Els individus valen pel que fan i no pel que representen.
L'únic antecedent clàssic que podria reivindicar l'utilitarisme és l'Oració fúnebre de Pèricles a la Història de les Guerres del Peloponès de Tucídides.
C;E;L
La felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment. El terme és un dels més importants en filosofia, ja que la seva recerca acostuma a ser l'objectiu primodrial de l'ésser humà. Alguns termes que designen estats de l'esperit similars són joia, alegria o benestar. Els seus antònims són la tristor i la pena. La paraula està molt lligada a les experiències personals.
Físicament, està associada a la dopamina, per això certes drogues poden induir artificialment un estat que simula el de la felicitat.
Teories sobre la felicitat
· L'hedonisme
Concepció ètica que considera que la consecució del plaer determina el valor moral de l’acció.L’hedonisme identifica el bé amb el plaer, que passa a ser considerat com el fi últim que persegueix l’acció humana. Els qui la van defensar i van desenvolupar van ser els cirenaics, i especialment el seu fundador Aristip. Ja que els cirenaics sustentaven una teoria escèptica del coneixement, segons, la qual «només podem estar certs de les sensacions», fonamentaven l’acció humana sobre les dades de les impressions immediates, raó per la qual defensaven el que anomenaven plaers en moviment, entès com a plaer individual, immediat i sensible.
El platònic Eudox de Cnido va defensar tesis morals somblants, contra les que va argumentar Plató (també Aristòtil considerava inadequat el plaer com a fonamentde la moral).
De vegades també s’han considerat hedonistes els filòsofs utilitaristes J.Bentham o J.S. Mill, però en aquests el plaer no se subordina a l’individu, sinó a la societat perquè, segons ells, el bé moral és la consecució del plaer per al màxim nombre de persones.
C;E;L
Què és la felicitat?
"La felicitat no és un ideal de la raó, sinó de la imaginació."
Inmanuel Kant (Filòsof alemany)
"Els homes obliden sempre que la felicitat humana és una disposició de la ment i no una condicióde les circunstàncies."
John Locke (Filòsof anglès)
"La felicitat no consisteix en adquirir i gaudir, sinó en no desitjar res, doncs consisteix en ser lliure."
Epicteto de Frigia (Filòsof grecollatí)
Existeixen moltes teories sobre què és la felicitat. Molts consideren que la felicitat és la possessió de bens materials, és a dir, si posseeixes el que desitges ets feliç; molts altres consideren que ser feliç correspon a ser indiferent als successos deixant que solament influeixin els que un mateix escull, és a dir, considerar-se lliure en referència als successos; alguns altres, en canvi, decideixen que el moment en el que s'arriba a ser feliç és aquell en el qual es considera que no es necessita res més, tant emocional com materialment; etc.
Així doncs, és impossible definir a ciència certa què és la felicitat, doncs és una cosa tan summament abstracte i subjectiva que podrien existir milions i milions de definicions, una per cada persona a la que es preguntés.
En aquest bloc presentarem tant les possibles perspectives sobre la felicitat com les teories de la felicitat, etc.
C;E;L
